21.- PERÒ... CAL FINANÇAMENT!
Estat del benestar, classes populars i el nou Estatut
Durant molts anys hem tingut la sensació que els catalans gaudíem d´un nivell de vida superior. Fins i tot, llegint els diaris espanyols,
podríem pensar que érem comparables a les economies nòrdiques. Doncs bé, resulta que a Catalunya 1 persona de cada 17 treballa en el sector de serveis públics. Pot semblar molt però comparem aquesta dada: a Espanya és 1 de cada 15. Més. A Catalunya gastem el 4,9% PIB en sanitat. A Espanya és 5,9% i a Suècia és el 9%. Aquesta manca de finançament sanitari provoca el següent: un 78% d´usuaris es queixen del poc temps que dura una visita i el 30-35% de la població (la més solvent econòmicament) s´apunten a la sanitat privada. Precisament la classe dirigent va a la sanitat privada i desconeixen els problemes reals de les classes populars d´aquest país. Del que no se n´adonen és que la sanitat privada és deficient tecnològicament i professionalment. Per tant, la polarització no beneficia a ningú.
Passem a l´educació. Catalunya destina el 3,8% del PIB, Espanya el 4% i Europa el 5,6%. A l´educació secundària els alumnes reben 559 hores de classe a l´any (tant a Catalunya com a Espanya) i a Europa en reben 678. Això vol dir que a final de la secundària els estudiants europeus hauran estudiat un curs sencer més que no pas els espanyols.
Encara podríem afegir dades comparatives entre classes socials. Dades, per cert, que segons
l´opinió pública no existiesen. Algú sent parlar avui en dia de classes socials? Som-hi: Un burgès a Catalunya viu 10 anys més de mitjana que un treballador no qualificat amb 5 anys d´atur.
Parlem ara de serveis d´ajut a la familia. Quants nens de 0-2 anys gaudeixen d´escoles bressol? A Catalunya el 8%, a Europa el 20% i a Suecia el 40%. Parlem dels serveis de dependència? Són quasi inexistents aquí. Aquesta manera d´ajudar a la familia què produeix en el context de la nostra societat masclista? A Espanya el 42% de dones treballa però a Europa és el 64%. Les nostres dones, però, continuen sent les responsables de la casa (salut, alimentació, avis, etc) i, a més a més, treballen fora de casa. El resultat ja el sabeu: estrés, malalties, frustració, etc. Moltes dones opten per no treballar fora de casa. En canvi la Cambra de Comerç diu que fan falta 100.000 immigrants cada any. No seria més fácil ajudar les famílies i incorporar les dones al mercat de treball? A Suècia ho han fet: tenen drets socials i una economia competitiva.
Parlem de pensions. A Espanya es destina el 8% del PIB. A Europa, tot i haver-hi menys vells, l´11%. Aquí cal apuntar la campanya permanent de la banca per atemorir als ciutadans (“els diners per pagar les pensions s´acabaran!”) i així s´apunten en massa als plans de jubilació privats (!). Mentre amenacen en allargar l´edat de jubilació als 70 anys. I és clar, a les classes dirigents no els molesta seguir amb la seva feina ben remunerada i amb prestigi social. Però i als treballadors?
De manera resumida hem vist com els principals indicadors de com tenim el nostre desitjat “estat del benestar”. Tots ells són negatius. Ara fem un intent de trobar solucions.
· En primer lloc, les administracions locals tenen un déficit de finançament històric que fan que promoguin l´economia del totxo que tant estem patint. Per tant, és urgent un bon finançament dels Ajuntaments. Esperem que el nou Estatut ho solucioni.
· Ja hem vist qui ha sortit guanyant amb el déficit fiscal Catalunya-Espanya: els mateixos que
deien que Espanya ens discriminava econòmicament (!). Fixeu-vos qui hi ha darrera els principals serveis privats (La Caixa, Acesa, etc). Perquè fins l´arribada del tripartit no s´havia calculat científicament mai el dèficit fiscal amb l´Estat? Aquí hi ha hagut una classe social (catalana!) que s´ha plenat les butxaques. I no ha estat la treballadora… Per tant, cal un finançament de l´admistració catalana. No potser que tinguem el 30% de la pressió fiscal de tot 
l´Estat i que només tinguem una inversió pública del 20%. Esperem que el nou Estatut pugui solucionar el greuge. I ho esperem, no per qüestions identitàries, sinó per poder redistribuir la riquesa, amb serveis, a totes les classes populars de Catalunya. I ser solidaris, és clar. I cal un govern d´esquerres.
Els Ajuntaments cumpleixen atualment moltes funcions més enllà de les estrictament municipals. En canvi, el seu finançament per part de l’Estat o la Generitat és insuficient per a garantir els serveis bàsics. És per això que els Ajuntaments s’han b
asat e la construcció per garantir els serveis. El resultat ha estat el d’un creixement desmesurat i poc planificat. En canvi la Constitució estableix que els municipis han de disposar dels recursos suficients per exercir les funcions que li són atribuïdes... Per tant, creiem que cal elevar la veu amb força a les administracions per tal que garanteixin el fiançament i posar fi d’aquesta manera a la dependència respecte la construcció.
Estat del benestar, classes populars i el nou Estatut
Durant molts anys hem tingut la sensació que els catalans gaudíem d´un nivell de vida superior. Fins i tot, llegint els diaris espanyols,
podríem pensar que érem comparables a les economies nòrdiques. Doncs bé, resulta que a Catalunya 1 persona de cada 17 treballa en el sector de serveis públics. Pot semblar molt però comparem aquesta dada: a Espanya és 1 de cada 15. Més. A Catalunya gastem el 4,9% PIB en sanitat. A Espanya és 5,9% i a Suècia és el 9%. Aquesta manca de finançament sanitari provoca el següent: un 78% d´usuaris es queixen del poc temps que dura una visita i el 30-35% de la població (la més solvent econòmicament) s´apunten a la sanitat privada. Precisament la classe dirigent va a la sanitat privada i desconeixen els problemes reals de les classes populars d´aquest país. Del que no se n´adonen és que la sanitat privada és deficient tecnològicament i professionalment. Per tant, la polarització no beneficia a ningú.
Passem a l´educació. Catalunya destina el 3,8% del PIB, Espanya el 4% i Europa el 5,6%. A l´educació secundària els alumnes reben 559 hores de classe a l´any (tant a Catalunya com a Espanya) i a Europa en reben 678. Això vol dir que a final de la secundària els estudiants europeus hauran estudiat un curs sencer més que no pas els espanyols.Encara podríem afegir dades comparatives entre classes socials. Dades, per cert, que segons
l´opinió pública no existiesen. Algú sent parlar avui en dia de classes socials? Som-hi: Un burgès a Catalunya viu 10 anys més de mitjana que un treballador no qualificat amb 5 anys d´atur.Parlem ara de serveis d´ajut a la familia. Quants nens de 0-2 anys gaudeixen d´escoles bressol? A Catalunya el 8%, a Europa el 20% i a Suecia el 40%. Parlem dels serveis de dependència? Són quasi inexistents aquí. Aquesta manera d´ajudar a la familia què produeix en el context de la nostra societat masclista? A Espanya el 42% de dones treballa però a Europa és el 64%. Les nostres dones, però, continuen sent les responsables de la casa (salut, alimentació, avis, etc) i, a més a més, treballen fora de casa. El resultat ja el sabeu: estrés, malalties, frustració, etc. Moltes dones opten per no treballar fora de casa. En canvi la Cambra de Comerç diu que fan falta 100.000 immigrants cada any. No seria més fácil ajudar les famílies i incorporar les dones al mercat de treball? A Suècia ho han fet: tenen drets socials i una economia competitiva.
Parlem de pensions. A Espanya es destina el 8% del PIB. A Europa, tot i haver-hi menys vells, l´11%. Aquí cal apuntar la campanya permanent de la banca per atemorir als ciutadans (“els diners per pagar les pensions s´acabaran!”) i així s´apunten en massa als plans de jubilació privats (!). Mentre amenacen en allargar l´edat de jubilació als 70 anys. I és clar, a les classes dirigents no els molesta seguir amb la seva feina ben remunerada i amb prestigi social. Però i als treballadors?De manera resumida hem vist com els principals indicadors de com tenim el nostre desitjat “estat del benestar”. Tots ells són negatius. Ara fem un intent de trobar solucions.
· En primer lloc, les administracions locals tenen un déficit de finançament històric que fan que promoguin l´economia del totxo que tant estem patint. Per tant, és urgent un bon finançament dels Ajuntaments. Esperem que el nou Estatut ho solucioni.
· Ja hem vist qui ha sortit guanyant amb el déficit fiscal Catalunya-Espanya: els mateixos que
deien que Espanya ens discriminava econòmicament (!). Fixeu-vos qui hi ha darrera els principals serveis privats (La Caixa, Acesa, etc). Perquè fins l´arribada del tripartit no s´havia calculat científicament mai el dèficit fiscal amb l´Estat? Aquí hi ha hagut una classe social (catalana!) que s´ha plenat les butxaques. I no ha estat la treballadora… Per tant, cal un finançament de l´admistració catalana. No potser que tinguem el 30% de la pressió fiscal de tot 
l´Estat i que només tinguem una inversió pública del 20%. Esperem que el nou Estatut pugui solucionar el greuge. I ho esperem, no per qüestions identitàries, sinó per poder redistribuir la riquesa, amb serveis, a totes les classes populars de Catalunya. I ser solidaris, és clar. I cal un govern d´esquerres.Els Ajuntaments cumpleixen atualment moltes funcions més enllà de les estrictament municipals. En canvi, el seu finançament per part de l’Estat o la Generitat és insuficient per a garantir els serveis bàsics. És per això que els Ajuntaments s’han b
asat e la construcció per garantir els serveis. El resultat ha estat el d’un creixement desmesurat i poc planificat. En canvi la Constitució estableix que els municipis han de disposar dels recursos suficients per exercir les funcions que li són atribuïdes... Per tant, creiem que cal elevar la veu amb força a les administracions per tal que garanteixin el fiançament i posar fi d’aquesta manera a la dependència respecte la construcció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada