HI HA DRET?
Visc en un habitatge que en altres temps va ser la farmàcia del monjos de la Chartresuse. Visc sota un sostre que he de mirar cap a dalt per veure'l. Visc en una casa on, sense ser massa gran, respiro l'amplitud que jo vull, la que a mi em dona la gana viure. Visc en un barri on hi ha negres, marroquins, sud-americans, xinesos, gitanos, catalans, castellans, andalusos... algun alemany, algun anglès i també gent dels països de l'est. Per mi perfecte, a mi personalment m'agrada. Així és justament el món i el meu barri no està pas a la lluna (per no anar massa lluny). Des de les finestres, orientades al nord, de casa meva es pot contemplar, a sota mateix, l'empedrat del pati, el pati dels habitatges que l'envolta, que es el mateix que el del monestir. Quan plou poquet a poquet aquestes pedres agafen una lluentor llunyana on el temps passats es transsubstancien en tots els temps. Només cal que busqui alguns temes de Miles Davis, els escolti en aquells moments i la meva momentània entrada a la Glòria està garantida (sense voler entrar en competència, Déu me'n deslliuri, amb els esperits dels monjos del costat).Les cases del meu barri, les antigues (que en queden poques) tenen la seva gràcia. Entrades (suaument arquejades per la part superior) i finestres estan emmarcades amb regulars carreus de tampany variat preo força semblant. Pintades amb gust, tenen, per mi, força atractiu. El meu barri com tota part de tot arreu té les petjades, visibles i invisibles, dels diferents temps que passen. L'àvia que va néixer justament on ara és la Vaqueria, em va contar en una ocasió que, essent ella una nena, un projectil de la guerra civil va passar fregant la façana d'aquell edifici. Va quedar clavat a terra sense esclatar. On ara hi ha un super, al carrer Reial, allò era, cap allà en els temps de la República o abans, un cinema (segons m'informà una altra àvia en la consulta del metge). Ara mateix, mentre escric això i escolto a un emotiu, delicat i potent guitarrista (Mike Stern), estic pràcticament submergit en un ampli llac on les seves aigües han rebut un tractament tal que no poden ser altra cosa que llum. Llum que entra per aquests monàstics finestrals sense que trobi solució de continuïtat dins la casa, malgrat els gruixuts murs que l'embolcallen.El meu barri té un edifici emblemàtic que ben bé podria haver-li donat, al barri, un caràcter singular. Aquest edifici, La Chartreuse, ha estat vexat i deteriorat, abans que pels que ara l'ocupen (que també), per la irresponsabilitat, les picabaralles i la deixadesa política, es a dir per alguns polítics (per no caure en abstraccions) capaços de reunir les esmentades qualitats: irresponsabilitat i menyspreu per tot allò que no enlluerni sota el signe d'una sospitosa modernitat (malgrat discursos). I ara la pregunta. Vull fer una pregunta ajustada a les dimensions del meu cabreig, cabreig que vull convertir en lletra y paraula, abans que en violència (a ser possible, que crec que sí): ¿perquè jo... he de patir l'ensurt (i que així quedi per TOTS els afectats del POUM: com solament ensurt) ocasionat per funcionaris i polítics burocratitzats fins la medul·la (que per res van pensar en la col·laboració i participació dels afectats pel seu POUM i que només van veure l'aspecte d'un planol fet, clar, de paper sense veure-hi persones, per res) guiats pel l'afany de quedar admirats en vida o en la galeria de la història; perquè he de ser jo un subjecte d'aquesta mena de violència directa, exercida per la irresponsabilitat d'aquells que precisament haurien de vetllar també pels meus interesos, el meu interès en viure tranquil i el millor possible i a la meva manera, què això també és un interès general co...!!!. Algú, persona o institució, té dret a alterar o derruir el que un, amb família d'una manera o altre o sense, ha anat fent al llarg de la seva vida? Existeix aquest dret. Sí? Hi ha lleis que permeten tals coses? O no-lleis que en guarden silenci? Hi ha gent sense ànima (malgrat llegrimetes) que en conèixer-les, aquestes lleis o la seva carència, posen una catifa de legalitat als grans, benvistos i subtils malfactors? Sí? Doncs bé, per imperatiu de la meva pròpia felicitat, jo hauré de continuar defenent-me de tot allò que essent legal (cas que això sigui així) no és, de cap manera, legítim o va contra l'interès de la meva personal felicitat, que per res provoca la infelicitat dels altres. La infelicitat dels altres, la que sí hagués provocat l'execució del POUM. A mi, per ara, m'és molt difícil entendre el patiment de "promotors i constructors que també pateixen". La diferència està en què cap dels afectats pel POUM en tant que presos en conjunt, ha ocasionat cap patiment o ensurt a irresponsables amb responsabilitats socials. I aquests últims, sí que han ocasionat ensurt, malestar, por, indignació, ràbia, incertesa, etc. al grup d'afectats pel POUM.
JOAN M.
Visc en un habitatge que en altres temps va ser la farmàcia del monjos de la Chartresuse. Visc sota un sostre que he de mirar cap a dalt per veure'l. Visc en una casa on, sense ser massa gran, respiro l'amplitud que jo vull, la que a mi em dona la gana viure. Visc en un barri on hi ha negres, marroquins, sud-americans, xinesos, gitanos, catalans, castellans, andalusos... algun alemany, algun anglès i també gent dels països de l'est. Per mi perfecte, a mi personalment m'agrada. Així és justament el món i el meu barri no està pas a la lluna (per no anar massa lluny). Des de les finestres, orientades al nord, de casa meva es pot contemplar, a sota mateix, l'empedrat del pati, el pati dels habitatges que l'envolta, que es el mateix que el del monestir. Quan plou poquet a poquet aquestes pedres agafen una lluentor llunyana on el temps passats es transsubstancien en tots els temps. Només cal que busqui alguns temes de Miles Davis, els escolti en aquells moments i la meva momentània entrada a la Glòria està garantida (sense voler entrar en competència, Déu me'n deslliuri, amb els esperits dels monjos del costat).Les cases del meu barri, les antigues (que en queden poques) tenen la seva gràcia. Entrades (suaument arquejades per la part superior) i finestres estan emmarcades amb regulars carreus de tampany variat preo força semblant. Pintades amb gust, tenen, per mi, força atractiu. El meu barri com tota part de tot arreu té les petjades, visibles i invisibles, dels diferents temps que passen. L'àvia que va néixer justament on ara és la Vaqueria, em va contar en una ocasió que, essent ella una nena, un projectil de la guerra civil va passar fregant la façana d'aquell edifici. Va quedar clavat a terra sense esclatar. On ara hi ha un super, al carrer Reial, allò era, cap allà en els temps de la República o abans, un cinema (segons m'informà una altra àvia en la consulta del metge). Ara mateix, mentre escric això i escolto a un emotiu, delicat i potent guitarrista (Mike Stern), estic pràcticament submergit en un ampli llac on les seves aigües han rebut un tractament tal que no poden ser altra cosa que llum. Llum que entra per aquests monàstics finestrals sense que trobi solució de continuïtat dins la casa, malgrat els gruixuts murs que l'embolcallen.El meu barri té un edifici emblemàtic que ben bé podria haver-li donat, al barri, un caràcter singular. Aquest edifici, La Chartreuse, ha estat vexat i deteriorat, abans que pels que ara l'ocupen (que també), per la irresponsabilitat, les picabaralles i la deixadesa política, es a dir per alguns polítics (per no caure en abstraccions) capaços de reunir les esmentades qualitats: irresponsabilitat i menyspreu per tot allò que no enlluerni sota el signe d'una sospitosa modernitat (malgrat discursos). I ara la pregunta. Vull fer una pregunta ajustada a les dimensions del meu cabreig, cabreig que vull convertir en lletra y paraula, abans que en violència (a ser possible, que crec que sí): ¿perquè jo... he de patir l'ensurt (i que així quedi per TOTS els afectats del POUM: com solament ensurt) ocasionat per funcionaris i polítics burocratitzats fins la medul·la (que per res van pensar en la col·laboració i participació dels afectats pel seu POUM i que només van veure l'aspecte d'un planol fet, clar, de paper sense veure-hi persones, per res) guiats pel l'afany de quedar admirats en vida o en la galeria de la història; perquè he de ser jo un subjecte d'aquesta mena de violència directa, exercida per la irresponsabilitat d'aquells que precisament haurien de vetllar també pels meus interesos, el meu interès en viure tranquil i el millor possible i a la meva manera, què això també és un interès general co...!!!. Algú, persona o institució, té dret a alterar o derruir el que un, amb família d'una manera o altre o sense, ha anat fent al llarg de la seva vida? Existeix aquest dret. Sí? Hi ha lleis que permeten tals coses? O no-lleis que en guarden silenci? Hi ha gent sense ànima (malgrat llegrimetes) que en conèixer-les, aquestes lleis o la seva carència, posen una catifa de legalitat als grans, benvistos i subtils malfactors? Sí? Doncs bé, per imperatiu de la meva pròpia felicitat, jo hauré de continuar defenent-me de tot allò que essent legal (cas que això sigui així) no és, de cap manera, legítim o va contra l'interès de la meva personal felicitat, que per res provoca la infelicitat dels altres. La infelicitat dels altres, la que sí hagués provocat l'execució del POUM. A mi, per ara, m'és molt difícil entendre el patiment de "promotors i constructors que també pateixen". La diferència està en què cap dels afectats pel POUM en tant que presos en conjunt, ha ocasionat cap patiment o ensurt a irresponsables amb responsabilitats socials. I aquests últims, sí que han ocasionat ensurt, malestar, por, indignació, ràbia, incertesa, etc. al grup d'afectats pel POUM.
JOAN M.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada